EDITORIAL 21-12-2009

Imatge de l'any 2009, un cop li van dir que li quedaven quatre dies

Hola bona nit, aqui l’editorial del Catipén d’avui dilluns 21 de desembre de 2009.
Per cert, l’últim de l’any, ja que fem vacances fins després de reis, com a bons cristians, catòlics i apostòlics que som.
Amen.

De notícies, durant aquest 2009, n’han hagut les que vulguis, la gran majoria dolentes, com sempre, peró si n’haguéssim de destacar alguna penso que seria una la de la gran crisi econòmica que afecta al món sencer. Hi ha països que la pateixen més, sobretot on la bombolla immobiliària ha sigut més gran, com ara els Estats Units o l’estat espanyol. A d’altres no els ha afectat tant, ja que no se’ls hi ha anat l’olla amb l’especulació i les ganes de fer caler fàcil a costa dels demés. I als que més la crisi no els afecta a penes, perquè ja fa anys que ho estan, ja que no tenen res, i el poc que hi ha al país està en mans de les grans multinacionals i dels bancs, a les quals els importa una merda tot el que no siguin beneficis.

No seria just fotre-li totes les culpes a aquestes grans empreses: els governs han fet, i ho segueixen fent, tot l’impossible per que el model econòmic continui així, en especial amb les grans ajudes als bancs, en forma de milers i milers de milions d’euros que ha donat com a resultat que no es noti gens ni mica aquesta mesura: les entitats bancàries no donen crèdits a gairebé ningú, ni a particulars ni a empreses. Tothom es pregunta on han anat a parar, aquests diners, i em penso que serà la pregunta del milió pels segles dels segles.
Amen altre cop.

Parlant d’amens, l’ofensiva fonamentalista de l’Església, la gran secta, cada cop prèn més força, malgrat que cada cop hi ha més gent que no creu en Deú. Quina mania té tota aquesta penya amb anar a contracorrent, oi? Fins i tot arriben a amenaçar amb l’excomunicació a aquells que no condemnin l’avortament. A mi i a molta gent ens farien un favor, així no perdré el temps anant a apostatar.

Després ens ha arribat la notícia d’aquesta gran pantomima que és els premis Nobel. Aquest any no se’ls ha acudit altra cosa que donar-li el de la pau a l’Obama, sense haver fotut encara res. I no només això, sinó que augmenta les tropes a l’Afganistan i, en el seu discurs, un cop rebut el premi, fa una oda a la guerra que riute’n tu del general Mac Arhur. Tot plegat, tampoc és tan estrany: l’Alfred Nobel, el creador d’aquests premis tan prestigiosos, el millor que va fer durant la seva vida va ser inventar la dinamita, i així es va fer multimilionari.

També podríem dir-li al 2009 l’any de la grip A, epidèmia que, a part d’unes quantes morts puntuals (moltes menys de les que porta la grip estacional), el més rellevant que ha provocat ha sigut una gran pànic arreu del món gràcies a l’OMS, als governs i als mitjans de comunicació, i la compra de milions de dosis per part de l’estat, una despesa bestial que només servirà per que totes s’acabin podrint a les neveres. Una dada real: jo treballo a Sanitat, i de tot el personal que som, trenta en total, només se n’ha vacunat una persona. I ningú l’ha agafat, la grip A.
No penso parlar de l’Estatut dels pebrots, ja que semblaria que ens trobéssim a l’any anterior, o al 2007, de tant que dura la tonteria.

El 2009 ha sigut l’any, també, de les consultes per a la independència. No sé pas com acabarà, ja veurem, però és curiosa la por que té la gent a que les coses canvïin, sobretot per part dels nacionalistes espanyols. Arribaspaña y vivan los toros, aunque lleven minifarda.
I ja que estem amb els toros, ara tenim un nou front obert amb la possible prohibició de la “fiesta nacional” a Catalunya. No, si en realitat només fem que crear problemes: em comença a no estranyar gens que als catalans ens tinguin tanta mania a la resta de l’Estat.
Si és que només fem que tocar els collons, òstia.
Que així sigui, doncs. I més, des del Catipén..

Fins aqui l’editorial d’avui.
Bon any nou a gairebé tothom.

Hasta luec.

Editorial del 14 de desembre de 2009

Avui des de l’editorial de Catipen ens sumem a les veus que exigeixen la tornada al Sàhara Occidental d’Amynatou Haidar.

La prepotència del govern de Zapatero li ha impedit adonar-se de la responsabilitat que assumia fent un favor incondicional als seus amics alauites. L’acceptació de l’extradició a Espanya d’Amynatou suposa la vulneració de les normes bàsiques del dret internacional i fer-se còmplice de la violació de drets humans per part del règim marroquí.

I avui, que la vida d’Amynatou està en perill, el govern espanyol es converteix en corresponsable del que pugui passar-li a aquesta lluitadora que no reclama ajuda humanitària, sinó el dret polític de tornar al seu país.

I mentre la diplomàcia internacional afirma fer gestions per trobar una solució al problema, els que han creat aquesta situació, el règim marroquí, miren cap a altra banda, orgullosos d’haver-se tret de sobre un problema.

La premsa del Marroc va plena de comunicats oficials i de declaracions dels partits polítics, que parlen del cas de l’anomenada Amynatou Haydar (així ho diuen) com una imposició del separatisme i adverteixen al govern espanyol que no es deixi manipular pels interessos del Front Polisari, d’Algèria i dels enemics del Marroc, que són els que han provocat intencionadament aquesta situació. Aquest únic argument, que es el toc de pitu habitual per tancar files entorn al rei alauita, es repeteix fins a la sacietat, i no deixa d’haver algun agosarat que arriba a afirmar que no hi ha ningú que pugi donar lliçons al Marroc sobre el respecte als drets humans.

Bestialitats com les declaracions d’un oncle d’Amynatou que diu sentir-se avergonyit de la seva neboda i de la seva manca de gratitud cap al monarca, són algunes mostres més de la posició del règim marroquí: qüestionar que el Sàhara es una província marroquina, és un delicte que només es pot comparar amb l’atac a la monarquia, i en aquest cas, Amynatou s’ha atrevit a desafiar allò que el maghzen considera sagrat.

El règim marroquí no es penedirà de la seva actitud si l’Amynatou mor,

ans al contrari, tornarà a treure els arguments dels enemics del país, i si hi ha discrepàncies ja està acostumat a silenciar les seves veus, això no li preocupa en absolut.

I pel que fa a l’àmbit internacional, els seus socis europeus i nord-americans ja els han mostrat en moltes ocasions la seva fidelitat i la renúncia a defensar els drets dels saharauis, acceptant en la pràctica l’annexió del Sàhara al Marroc.

Ara, també esperen que els rentin la seva cara més bruta, la de la repressió, la de la violació constant dels drets humans.

Tindran aquests governs que diuen defensar els valors democràtics la barra d’acceptar aquesta complicitat?

És possible que ho facin.