Hola bona nit, aquí l’editorial del catipén d’avui dilluns, 25 de gener de 2010.
Amb el nou any, ja tornem amb la xorrada de les beatificacions. Potser aquí ens pensàvem que a Catalunya aquestes coses no passaven, que només tenien lloc fora, on suposadament existeixen més creients, oi? Doncs no. Beneits que som.
A pesar que no hi ha ni Déu que vagi a missa (de vegades fins i tot el mateix Totpoderós s’escaqueja d’anar-hi), encara en queden uns quants, segons sembla.
Ahir diumenge, a Mataró, es va celebrar a l’església de Santa Maria la beatificació del capellà Josep Samsó, afusellat l’1 de setembre de 1936, a principis de la guerra civil. L’acte, el de la beatificació, no el de l’afusellament, va ser presidit per l’arquebisbe de Barcelona i tota la plana major eclesiàstica de per aquí. Quanta sotana, oi? Menys mal que no se li va ocórrer venir al Rouco Varela, ni tampoc al senyor Benet, aquell que viu a Roma i que té passat nazi.
Tampoc calia, s’hagués liat la de Déu: ja n’hi ha de sobres amb les cues del Mataró Park. Per si de cas, també hi van assistir un altre tipus de càrrecs, entre ells en Pujol, en Montilla, la Manuela de Madre, l’Alícia Sánchez Camacho, en Jorge Fernández Díaz, entre d’altres.
El que no hi va anar va ser en Carod, per la qual cosa, per variar, ja s’han fotut amb ell, ja que sembla ser que és qui té la competencia de la Generalitat en assumptes religiosos. Ja té collons, ell que es declara ateu. La qüestió és que no hi va anar, i ben fet que va fer.
No m’hi poso si en Josep Lluís és el més adequat per portar els assumptes divins a la Generalitat, com tampoc no entro en si en Saura és el més adient com a conseller d’Interior, encara que tot sembla indicar que no.
El que m’emprenya és que hagi d’haver un departament dedicat a aquestes qüestions. Però no havíem quedat que això és un estat laic? I què feia el Montilla, en representació del govern? Encara que tingui tota la pinta de capellà, si hi volia anar, ho havia d’haver fet a títol personal, i camuflat com a monjo, com l’Errol Flynn a “Robin de los bosques”.
Tot això no em deixa de recordar aquelles paraules que fa uns dies un bisbe d’Euskadi, un tal Munilla, qui, amb aquella cara de … (millor que no ho digui, que encara em caurà la de Déu) que el seu Déu li ha donat, va fer aquell sermó radiofònic dient coses com que “hi ha coses pitjor que la desgràcia dels milers i milers de morts a Haití, com la manca d’espiritualitat que ens envaeix”.
Doncs no em cal cap tipus d’aquesta espiritualitat (en tot cas, la de l’esperit de vi), ni tampoc em calen sants ni dimonis.
La gent és bona, o no. I en la majoria de casos, ni una cosa ni l’altra. I s’ha acabat.
I si algú vol creure en aquestes teories indemostrables i tenir fe en alguna cosa que no existeix, doncs allà ell, però que ens deixi tranquils a la resta, que ja n’estic fins al capdamunt de tants sermons, i no només religiosos. A uns quants els diria el mateix.
Si us plau, deixeu pensar a la gent per ella mateixa.
Pesats, que sou uns pesats.
Fins aqui l’editorial del Catipén d’avui.
Au, hasta luec.
