Elsa va tornar del viatge de noces amb la cara i tota la pell vermella, com a resultat de les hores que es va passar exposada al sol en aquella platja de sorra blanca i palmeres, mentre unes exòtiques indígenes feien al seu cabell un entramat de trenes i boletes de colors que la va deixar amb un aspecte molt semblant a un arbre de Nadal.
Encara portava la polsera que li van posar quan va entrar al complex turístic en què va passar una setmana, i que havia fet la funció de passaport per accedir a tots els serveis inclosos en els 800 euros que va pagar pel viatge a Punta Cana.
Venia encantada de la seva estada al Carib, va explicar que allà el menjar era com el de casa i que va tenir la sort de que a l’hotel la llet era de tetrabric espanyol… Però això sí, un dia els van portar d’excursió en un vaixell que va passar per davant de les grans mansions que Julio Iglesias i d’altres personatges tenen a la zona i després va assistir a un dinar de productes locals i fins i tot va poder contemplar danses indígenes. La veritat és que estava molt contenta per haver conegut un país tan exòtic com aquell.
No van tenir la mateixa sort la meva amiga Bea i el seu company, ells també van voler aprofitar l’oferta turística, però quan desprès de dos dies d’estada en les meravelloses platges de la zona van decidir conèixer el país pel seu compte, es van trobar amb un munt de problemes.
De res van servir les advertències dels responsables de l’hotel del perill que representava sortir del complex hoteler. Amb tota la prudència que el sentit comú i una certa informació sobre la realitat del país aconsellaven, es van llençar a recórrer la illa per intentar arribar a algunes zones que no estaven incloses al circuit turístic habitual. Però de seguida es van adonar que pretendre arribar a qualsevol platja era una empresa inútil, ja que els cartells de Prohibido el paso, urbanización privada i un exèrcit de fornits segurates dissuadien a qualsevol que volgués intentar conèixer els racons de la illa.
Les amenaces d’expulsió de l’hotel si es tornaven a treure aquella maleïda polsera que tenien vergonya de portar en les seves incursions a la realitat local, o la sanció que es va guanyar un cambrer de l’hotel per gosar prendre una copa amb ells (encara que ho va fer fora d’hores de treball), junt amb tot el que van poder veure, van fer que la seva percepció de la realitat dominicana fos molt diferent de la que va tenir la mossa de les trenes, que tan feliç va tornar del seu viatge de noces. Perquè, el veritable risc de traspassar la barrera de l’hotel és descobrir una immensa pobresa que, segurament, els milers de turistes que creuen el xarco per gaudir del Carib s’estimen més ignorar.
L’encant de les platges caribenyes i dels habitants de la regió no va aconseguir fer menys insuportable el sentiment d'indignació que provoca veure el contrast entre la ostentació dels complexos turístics i de les grans mansions i la misèria que pateix la majoria de la població. Per això, quan els dimecres tots el mitjans van donar la notícia del terratrèmol d’Haití, la meva amiga Bea no va poder evitar relacionar la tragèdia amb la situació que ja coneixia, que encara era més greu al nord de la illa, perquè la frontera que la divideix també separa la pobresa dominicana de l’infern haitià.
.
Però no tothom te la mateixa percepció i es mira les coses amb una perspectiva tan global. I malauradament, la solidaritat que ha despertat el terratrèmol, tot i ser imprescindible, no deixarà de ser un pedaç si es situa com la resposta a una tragèdia puntual i no es relaciona, o no es vol relacionar, amb la realitat quotidiana dels haitians i amb les condicions infrahumanes en què mal viuen des de fa molts anys.
Si el pecat dels que vivim en millors condicions és tancar els ulls per evitar qualsevol sentiment de culpabilitat davant la misèria dels altres i deixar-nos commoure només davant de fets que considerem excepcionals, el cinisme dels governs que avui prometen dedicar molts diners per ajudar a Haití és, senzillament, indecent: l’abandonament de la població haitiana, després de segles d’espoli per part dels seus colonitzadors, no es pot solucionar amb almoines, entre d’altres coses, perquè, com saben molt bé els haitians, bona part dels diners es quedaran pel camí en la butxaca dels quatre corruptes que maneguen el fils d’aquest maltractat país.
I amb aquestes reflexions amb què us convidem a mirar una mica més enllà del present, acabem l’editorial del Catipen.
