El rosari de denúncies de casos de pederàstia per part de capellans catòlics ha endegat una gran polèmica on es barregen multitud de qüestions.
En primer lloc apareix el qüestionament de l’actitud de la jerarquia eclesiàstica davant aquests casos i són nombroses les acusacions per encobriment dels abusos i per mantenir una posició indulgent amb els pederastes.
La resposta del Vaticà arriba molt tard, només quan el ressò mediàtic de l’escàndol és de tal dimensió que no es pot continuar sense dir res fa pública la seva posició, i ho fa a la defensiva: El Papa es mostra sorprès per les denúncies, com si es tractés d’una novetat, demana perdó a les víctimes dels abusos i assegura que es prendran mesures de sanció. Però tot seguit llença malintencionades insinuacions sobre l’existència d’alguna campanya orquestrada per les forces del mal amb la finalitat de desprestigiar l’església catòlica.
No cal dir que aquesta actitud no és precisament una mostra de penediment, al contrari, deixa clar que al Papa li preocupa més la imatge que el problema de fons, ja que si volgués convèncer a algú de que assumeix la responsabilitat que li pertoca com a cap de l’església, hauria d’ abaixar el cap, entonar el mea culpa, començar a posar ordre a casa seva i expulsar els pederastes i posar-los en mans de la justícia, que és el que toca fer amb els delinqüents d’aquesta mena.
Però vaja, no ens haurien de sobtar reaccions com aquesta, perquè si fem un repàs a l’actitud hipòcrita de la jerarquia de l’església catòlica, ens podem adonar que els valors que prediquen res tenen a veure amb les seves accions.
A banda de les opinions sobre la manera d’afrontar aquest assumpte per part del Vaticà, crida l’atenció la introducció enmig d’aquest debat de qüestions secundàries com ara la conveniència de deixar que els capellans es casin, o si cal permetre o no que les dones pugin ser ordenades sacerdots, que no són més que un intent de desviar l’atenció del problema real, que no és altre que la complicitat de la jerarquia catòlica amb els delinqüents.
Jo crec que les regles internes de funcionament de l’església catòlica o de qualsevol organització han de ser decidides pels seus membres, ja que, en aquest cas, tant si opten per mantenir el vot de castedat, per canviar el color dels hàbits o per qualsevol altre excentricitat que se’ls pugui acudir, això no els eximeix de complir les normes de convivència social i acatar la legalitat vigent en les mateixes condicions que qualsevol persona, i això és en tot cas el que ens pot afectar i interessar a qui no pertanyem a aquesta secta.
Desconec si la satisfacció espiritual i la fe poden impedir que els capellans es conformin amb pregar quan els ataca el desig sexual, però l’opció de caure en la temptació de la carn no té res a veure amb la pederàstia o amb els abusos sexuals, i si una cana a l’aire d’un capellà només seria un pecat per a la gent que comparteix les seves creences, els abusos sexuals comporten una greu vulneració dels drets bàsics de les víctimes d’aquesta violència. Per tant, no es pot reduir el debat de l’existència d’aquests comportaments al fet de l’abstinència sexual, perquè si es tractés de desfogar-se, hi ha moltes alternatives no delictives i, malauradament, està demostrat que de violadors i abusadors n’hi ha tant de casats com de solters, i de rics com de pobres; i els capellans catòlics no són cap excepció.
En tot cas, aprofitant les celebracions religioses d’aquestes dates, Ratzinger i la seva camarilla del Vaticà tenen ara l’ocasió de fer penitència pels seus pecats. Tot i que és fàcil que en comptes d’anar de processó es dediquin a discutir durant moltes hores què han de fer per evitar que totes aquestes coses continuïn sortint a la llum pública i pregant a deu perquè a ningú se li acudeixi portar-los a un judici per haver silenciat i permès aquests delictes durant tants anys.
I per avui donem per acabat l’editorial del Catipen
