EDITORIAL 29-03-2010

El rosari de denúncies de casos de pederàstia per part de capellans catòlics ha endegat una gran polèmica on es barregen multitud de qüestions.

En primer lloc apareix el qüestionament de l’actitud de la jerarquia eclesiàstica davant aquests casos i són nombroses les acusacions per encobriment dels abusos i per mantenir una posició indulgent amb els pederastes.

La resposta del Vaticà arriba molt tard, només quan el ressò mediàtic de l’escàndol és de tal dimensió que no es pot continuar sense dir res fa pública la seva posició, i ho fa a la defensiva: El Papa es mostra sorprès per les denúncies, com si es tractés d’una novetat, demana perdó a les víctimes dels abusos i assegura que es prendran mesures de sanció. Però tot seguit llença malintencionades insinuacions sobre l’existència d’alguna campanya orquestrada per les forces del mal amb la finalitat de desprestigiar l’església catòlica.

No cal dir que aquesta actitud no és precisament una mostra de penediment, al contrari, deixa clar que al Papa li preocupa més la imatge que el problema de fons, ja que si volgués convèncer a algú de que assumeix la responsabilitat que li pertoca com a cap de l’església, hauria d’ abaixar el cap, entonar el mea culpa, començar a posar ordre a casa seva i expulsar els pederastes i posar-los en mans de la justícia, que és el que toca fer amb els delinqüents d’aquesta mena.

Però vaja, no ens haurien de sobtar reaccions com aquesta, perquè si fem un repàs a l’actitud hipòcrita de la jerarquia de l’església catòlica, ens podem adonar que els valors que prediquen res tenen a veure amb les seves accions.

A banda de les opinions sobre la manera d’afrontar aquest assumpte per part del Vaticà, crida l’atenció la introducció enmig d’aquest debat de qüestions secundàries com ara la conveniència de deixar que els capellans es casin, o si cal permetre o no que les dones pugin ser ordenades sacerdots, que no són més que un intent de desviar l’atenció del problema real, que no és altre que la complicitat de la jerarquia catòlica amb els delinqüents.

Jo crec que les regles internes de funcionament de l’església catòlica o de qualsevol organització han de ser decidides pels seus membres, ja que, en aquest cas, tant si opten per mantenir el vot de castedat, per canviar el color dels hàbits o per qualsevol altre excentricitat que se’ls pugui acudir, això no els eximeix de complir les normes de convivència social i acatar la legalitat vigent en les mateixes condicions que qualsevol persona, i això és en tot cas el que ens pot afectar i interessar a qui no pertanyem a aquesta secta.

Desconec si la satisfacció espiritual i la fe poden impedir que els capellans es conformin amb pregar quan els ataca el desig sexual, però l’opció de caure en la temptació de la carn no té res a veure amb la pederàstia o amb els abusos sexuals, i si una cana a l’aire d’un capellà només seria un pecat per a la gent que comparteix les seves creences, els abusos sexuals comporten una greu vulneració dels drets bàsics de les víctimes d’aquesta violència. Per tant, no es pot reduir el debat de l’existència d’aquests comportaments al fet de l’abstinència sexual, perquè si es tractés de desfogar-se, hi ha moltes alternatives no delictives i, malauradament, està demostrat que de violadors i abusadors n’hi ha tant de casats com de solters, i de rics com de pobres; i els capellans catòlics no són cap excepció.

En tot cas, aprofitant les celebracions religioses d’aquestes dates, Ratzinger i la seva camarilla del Vaticà tenen ara l’ocasió de fer penitència pels seus pecats. Tot i que és fàcil que en comptes d’anar de processó es dediquin a discutir durant moltes hores què han de fer per evitar que totes aquestes coses continuïn sortint a la llum pública i pregant a deu perquè a ningú se li acudeixi portar-los a un judici per haver silenciat i permès aquests delictes durant tants anys.

I per avui donem per acabat l’editorial del Catipen

EDITORIAL 08022010

Hola bona nit, aqui l’editorial del Catipén d’avui dilluns, 8 de febrer de 2010.

CARTA OBERTA A SANT PERE

Em dirigeixo a vostè per preguntar-li què collons li passa. Em té preocupat, però encara em té més emprenyat.
Miri, és que fa gairebé dos mesos que plou. I ja començo a estar-ne fart.
A mi sempre m’ha agradat que plogui, mullar-me, i mai arribo a casa de mala llet perquè vagi xop. Tot al contrari, encara em foto una dutxa i tot.
M’atrauen, els líquids, vés per on...
Però és que ja ens estem passant, no creu? Jo, com vaig amb moto, per allò de la crisi i la sostenibilitat (o no sé perquè, però el cas és que no tinc cotxe), cada matí m’he de llevar una estona abans per veure com està el pati, si podré agafar la moto o si hauré d’agafar el tren...
I això em fa perdre uns minuts preciosos de poder dormir.
Un dia, o dos, o tres, no m’importa, però seixanta ja penso que és una tocada de pebrots.
A més, tanta pluja pixada per vostè té efectes col.laterals notables, per si no se n’havia adonat. Per exemple, la roba. Quan podré estendre la roba sense preocupar-me de si ha de ploure o no? ¿Quan arribarà el moment de posar-me una samarreta i que no olori a humitat? Quan arribarà el moment que no hagi de estar pendent dels paraigües, per no oblidar-me’ls allà on vaig? Quan deixarà de promoure artrosi, bronquitis i refredats a la penya?
No sé si mira les notícies, però si va per la vida (perdó, en aquest cas per la mort) de bon home i mira pel bé de la humanitat, hauria de saber que els pantans i embassaments estan prou plens d’aigua. Ara mateix, més aviat en sobra i tot. Això aqui, és clar.
Em pregunto perquè no fa ploure a altres llocs més necessitats.
I el meu ficus s’està podrint.
O sigui que ja n’hi ha prou, collons. Aturi’s. Pari de pixar d'una santa vegada.
Si té problemes personals i vol fotre a la gent només per desfogar-se de les seves pròpies misèries, demani hora al psiquiatra, o al seu Déu, però a nosaltres deixi’ns tranquils, si us plau.
Que el sol també ens agrada, hòstia.
Passi-ho bé.
Atentament,
Catipén.

EDITORIAL 1-02-2010

Quan era un marrec, Manuel Elkin Patarroyo va llegir la història d’en Pasteur i va decidir que ell també es dedicaria a la investigació per ajudar a salvar vides humanes.

I així ho va fer, aquest colombià ha dedicat i encara dedica tota la seva vida a la recerca científica, i amb el seu equip de l’Institut d’Immunologia de Colòmbia, va ser el primer en sintetitzar una vacuna efectiva contra la malària, una malaltia que anualment deixa tres milions de morts en els països més desfavorits del món.

Però. lluny del que es podria pensar tal com va el negoci de la indústria farmacèutica, en Patarroyo, fermament convençut de que els descobriments científics s’han d’universalitzar per impedir que siguin monopolitzats pels grans grups econòmics, va rebutjar les ofertes milionaris dels laboratoris, i l’any 1993 va cedir els drets d’explotació de la vacuna de la malària a l’Organització Mundial de la Salut (OMS), amb la condició que arribés a tots els països en vies de desenvolupament a un preu molt baix.

La importància científica i social de la seva tasca, que ha merescut tot tipus de guardons i el reconeixement internacional, no va significat rebre el suport necessari per desenvolupar-la i fins i tot va haver de fer front a impediments com ara l’embargament de la seva institució per part del Banco Ganadero (filial de l’espanyol BBVA), cosa que va portar a una aturada en l’activitat del centre. La disminució de l’assignació pressupostària del govern colombià al seu projecte va acabar de complicar la difícil situació i va ser necessari el suport internacional i especialment de la Universitat Pública de Navarra perquè en Patarroyo i el seu equip hagin pogut continuar la seva recerca.

Mentre la OMS intenta justificar la seva independència respecte a la indústria farmacèutica i recuperar una credibilitat que, si ja estava en qüestió, ha quedat totalment deteriorada després de la seva actuació davant la grip A, resulta curiós i gratificant saber de l’existència de persones com Patarroyo que persegueixen objectius altruistes, tot i que, malauradament l’atenció mediàtica prefereix dedicar-se als grans muntatges sobre les teòriques pandèmies que poden afectar als països que estan acostumats a solucionar-ho tot a cop de talonari.

L’equip de Patarroyo està desenvolupant millores en la vacuna contra la malària per assolir una eficàcia d’un 95% , i s’espera que en un parell d’anys pugui distribuir-se a tot el món. Tal com va fer a l’any 1993, també en aquest cas la vacuna serà donada de forma altruista als organismes sanitaris. Pot ser, serà l’ocasió de comprovar la qüestionada independència de la OMS i veure si està disposada a donar suport a la producció de la vacuna fora dels grans grups que negocien amb la salut humana i a assegurar la seva distribució entre la gent que més la necessita.

Aquest cap de setmana, en Manuel Elkin Patarroyo ha rebut un guardó de la Fundació Sabino Arana d’Euskadi. Nosaltres, des de Catipen li donem el nostre premi: l’admiració i el respecte que ens mereix un personatge tant poc habitual en els temps que corren.

Bona nit i fins la propera setmana.

Us deixem un enllaç al blog del programa Más que Palabras de Ràdio Euskadi on podeu escoltar la interessant i emotiva entrevista que li va en Javier Vizcaíno.

EDITORIAL 25-01-2010

Hola bona nit, aquí l’editorial del catipén d’avui dilluns, 25 de gener de 2010.
Amb el nou any, ja tornem amb la xorrada de les beatificacions. Potser aquí ens pensàvem que a Catalunya aquestes coses no passaven, que només tenien lloc fora, on suposadament existeixen més creients, oi? Doncs no. Beneits que som.
A pesar que no hi ha ni Déu que vagi a missa (de vegades fins i tot el mateix Totpoderós s’escaqueja d’anar-hi), encara en queden uns quants, segons sembla.
Ahir diumenge, a Mataró, es va celebrar a l’església de Santa Maria la beatificació del capellà Josep Samsó, afusellat l’1 de setembre de 1936, a principis de la guerra civil. L’acte, el de la beatificació, no el de l’afusellament, va ser presidit per l’arquebisbe de Barcelona i tota la plana major eclesiàstica de per aquí. Quanta sotana, oi? Menys mal que no se li va ocórrer venir al Rouco Varela, ni tampoc al senyor Benet, aquell que viu a Roma i que té passat nazi.
Tampoc calia, s’hagués liat la de Déu: ja n’hi ha de sobres amb les cues del Mataró Park. Per si de cas, també hi van assistir un altre tipus de càrrecs, entre ells en Pujol, en Montilla, la Manuela de Madre, l’Alícia Sánchez Camacho, en Jorge Fernández Díaz, entre d’altres.
El que no hi va anar va ser en Carod, per la qual cosa, per variar, ja s’han fotut amb ell, ja que sembla ser que és qui té la competencia de la Generalitat en assumptes religiosos. Ja té collons, ell que es declara ateu. La qüestió és que no hi va anar, i ben fet que va fer.
No m’hi poso si en Josep Lluís és el més adequat per portar els assumptes divins a la Generalitat, com tampoc no entro en si en Saura és el més adient com a conseller d’Interior, encara que tot sembla indicar que no.
El que m’emprenya és que hagi d’haver un departament dedicat a aquestes qüestions. Però no havíem quedat que això és un estat laic? I què feia el Montilla, en representació del govern? Encara que tingui tota la pinta de capellà, si hi volia anar, ho havia d’haver fet a títol personal, i camuflat com a monjo, com l’Errol Flynn a “Robin de los bosques”.
Tot això no em deixa de recordar aquelles paraules que fa uns dies un bisbe d’Euskadi, un tal Munilla, qui, amb aquella cara de … (millor que no ho digui, que encara em caurà la de Déu) que el seu Déu li ha donat, va fer aquell sermó radiofònic dient coses com que “hi ha coses pitjor que la desgràcia dels milers i milers de morts a Haití, com la manca d’espiritualitat que ens envaeix”.
Doncs no em cal cap tipus d’aquesta espiritualitat (en tot cas, la de l’esperit de vi), ni tampoc em calen sants ni dimonis.
La gent és bona, o no. I en la majoria de casos, ni una cosa ni l’altra. I s’ha acabat.
I si algú vol creure en aquestes teories indemostrables i tenir fe en alguna cosa que no existeix, doncs allà ell, però que ens deixi tranquils a la resta, que ja n’estic fins al capdamunt de tants sermons, i no només religiosos. A uns quants els diria el mateix.
Si us plau, deixeu pensar a la gent per ella mateixa.
Pesats, que sou uns pesats.

Fins aqui l’editorial del Catipén d’avui.

Au, hasta luec.

EDITORIAL 18-01-2010

Elsa va tornar del viatge de noces amb la cara i tota la pell vermella, com a resultat de les hores que es va passar exposada al sol en aquella platja de sorra blanca i palmeres, mentre unes exòtiques indígenes feien al seu cabell un entramat de trenes i boletes de colors que la va deixar amb un aspecte molt semblant a un arbre de Nadal.

Encara portava la polsera que li van posar quan va entrar al complex turístic en què va passar una setmana, i que havia fet la funció de passaport per accedir a tots els serveis inclosos en els 800 euros que va pagar pel viatge a Punta Cana.

Venia encantada de la seva estada al Carib, va explicar que allà el menjar era com el de casa i que va tenir la sort de que a l’hotel la llet era de tetrabric espanyol… Però això sí, un dia els van portar d’excursió en un vaixell que va passar per davant de les grans mansions que Julio Iglesias i d’altres personatges tenen a la zona i després va assistir a un dinar de productes locals i fins i tot va poder contemplar danses indígenes. La veritat és que estava molt contenta per haver conegut un país tan exòtic com aquell.

No van tenir la mateixa sort la meva amiga Bea i el seu company, ells també van voler aprofitar l’oferta turística, però quan desprès de dos dies d’estada en les meravelloses platges de la zona van decidir conèixer el país pel seu compte, es van trobar amb un munt de problemes.

De res van servir les advertències dels responsables de l’hotel del perill que representava sortir del complex hoteler. Amb tota la prudència que el sentit comú i una certa informació sobre la realitat del país aconsellaven, es van llençar a recórrer la illa per intentar arribar a algunes zones que no estaven incloses al circuit turístic habitual. Però de seguida es van adonar que pretendre arribar a qualsevol platja era una empresa inútil, ja que els cartells de Prohibido el paso, urbanización privada i un exèrcit de fornits segurates dissuadien a qualsevol que volgués intentar conèixer els racons de la illa.

Les amenaces d’expulsió de l’hotel si es tornaven a treure aquella maleïda polsera que tenien vergonya de portar en les seves incursions a la realitat local, o la sanció que es va guanyar un cambrer de l’hotel per gosar prendre una copa amb ells (encara que ho va fer fora d’hores de treball), junt amb tot el que van poder veure, van fer que la seva percepció de la realitat dominicana fos molt diferent de la que va tenir la mossa de les trenes, que tan feliç va tornar del seu viatge de noces. Perquè, el veritable risc de traspassar la barrera de l’hotel és descobrir una immensa pobresa que, segurament, els milers de turistes que creuen el xarco per gaudir del Carib s’estimen més ignorar.

L’encant de les platges caribenyes i dels habitants de la regió no va aconseguir fer menys insuportable el sentiment d'indignació que provoca veure el contrast entre la ostentació dels complexos turístics i de les grans mansions i la misèria que pateix la majoria de la població. Per això, quan els dimecres tots el mitjans van donar la notícia del terratrèmol d’Haití, la meva amiga Bea no va poder evitar relacionar la tragèdia amb la situació que ja coneixia, que encara era més greu al nord de la illa, perquè la frontera que la divideix també separa la pobresa dominicana de l’infern haitià.
.
Però no tothom te la mateixa percepció i es mira les coses amb una perspectiva tan global. I malauradament, la solidaritat que ha despertat el terratrèmol, tot i ser imprescindible, no deixarà de ser un pedaç si es situa com la resposta a una tragèdia puntual i no es relaciona, o no es vol relacionar, amb la realitat quotidiana dels haitians i amb les condicions infrahumanes en què mal viuen des de fa molts anys.

Si el pecat dels que vivim en millors condicions és tancar els ulls per evitar qualsevol sentiment de culpabilitat davant la misèria dels altres i deixar-nos commoure només davant de fets que considerem excepcionals, el cinisme dels governs que avui prometen dedicar molts diners per ajudar a Haití és, senzillament, indecent: l’abandonament de la població haitiana, després de segles d’espoli per part dels seus colonitzadors, no es pot solucionar amb almoines, entre d’altres coses, perquè, com saben molt bé els haitians, bona part dels diners es quedaran pel camí en la butxaca dels quatre corruptes que maneguen el fils d’aquest maltractat país.

I amb aquestes reflexions amb què us convidem a mirar una mica més enllà del present, acabem l’editorial del Catipen.